Sobre l'Any Joan Maragall i Miguel Hernández

 Espanya està vivint des de fa més de vint-i-cinc anys un període de benestar i prosperitat, únics en la seva història. L’Estat de les autonomies hi té molt a veure, així com la integració a Europa. Després de prop de trenta anys, aquest model que tant bons resultats està donant necessita posar-se al dia. Però alguns en lloc d’un aggiornamento volen una contrareforma.

 La crisi dels estats per adaptar-se a la nova situació global és evident. Esgarrifa pensar que vulguin  reproduir models obsolets com el que ha convertit França en un enorme cap gros: París, i la resta en un cos desert. El Llenguadoc està, si fa no fa, com quan anàvem a veure cinema a Perpinyà. I, com és lògic, el govern francès té por de fer arribar el TGV fins a la frontera, per allò de les males influències. Mentre tant, a casa nostra, l’eix ferroviari del Mediterrani encara té un tros de via única entre Salou i Tarragona. Espanya es debat entre el model autonòmic i els qui creuen que aquest model ha anat massa lluny i representa un perill per a la unitat d’Espanya.

Demanar, com a conseqüència del desenvolupament lògic de la democràcia, que la defensa dels territoris ens porti a una major transparència distributiva dels pressupostos generals de l’Estat; que els conceptes de solidaritat siguin consensuats sobre una base científica; que les balances fiscal es facin públiques i notòries; que el Senat sigui la càmera de representació territorial on es debatessin tots aquests temes; apareix, a hores d’ara —malgrat formar part de l’àmbit constitucional—, com un objectiu, si més no, difícil d’assolir.

Els qui volen tancar els processos autonòmics i els dels propis estats, intenten aturar la Història o, el que és més greu, provocar-ne la recessió. Omplir-se la boca de Constitució per sacralitzar-la ja sona a aigua passada.

Per a segons qui, Catalunya és i serà un problema, amb la diferència que, ara, no es pot bombardejar Barcelona des del castell de Montjuïc cada cinquanta anys, ni fer pujar la Brunete per les Rambles, i que els únics arguments que valen són els de la raó i del consens. ¿O no?

Sobre Miguel Hernàndez  llegeixo al web que la Generalitat valenciana ha promogut un acte commemoratiu del centenari del naixement del poeta en què el ponent ha posat a parir al president del govern espanyol i ha posat pels núvols a la presidenta de la Comunitat de Madrid. La família del poeta ha fet pública una nota demanant que no s’utilitzi la seva figura per al debat partidista.

És evident que, amb la perspectiva històrica, els grans personatges esdevenen patrimoni de la humanitat i no es poden posar al servei de cap bàndol. Tots sabem de l’atzarosa vida de Miguel Hernández i de la seva mort, l’any 42, quan n’havia fet 32, després d’un recorregut per diverses presons franquistes, en què van commutar-li la pena de mort per la de cadena perpètua.

Però allò que resta de Miguel Hernàndez és la seva obra i el seu compromís. I un cop més, en tot el que fa relació al món de la raó i de les idees, hom té la sensació que la nostra societat líquida hi vol passar de puntetes, no sigui que despertem a la criatura que dorm. I vet aquí com l’esquerra es va aprimant d’arguments, d’iniciativa i de valors que la representin.

Com diu el catedràtic d’ètica Rafael Argullol: l’exaltació acrítica dels “valors occidentals” corre el risc de traduir-se en un encefalograma pla on es registra l’absència de valors. Potser amb l’excepció d’un: autocomplaença. Mortes les ideologies, s’ha d’atendre a la realitat. Ja no pensem, ja no debatem, estem fent un seguiment intel•lectual de la Realitat en majúscules.

Contra aquesta concepció, contra els idòlatres de la Realitat, cal imposar la imatge plural, politeista, de la raó, com a màxima conquesta del pensament modern que no convé abandonar. Miguel Hernández ens hi farà costat.
 Joan Sanjuan i Esquirol