L’ANY MARAGALL PER A DEBATRE

 Des de La Vaca Cega no volem defugir el debat que avui impregna el catalanisme, sempre plural i unitari a la vegada. Tampoc volem fer trampa amb la màquina del temps, però la persistència d’algunes idees contrasta amb la volatilitat de moltes d’elles. En el cas de Joan Maragall, ara, ¿l’adéu  de l’Oda a Espanya seria definitiu? ¿Lluitaria, com ho va fer, per restablir els ponts intel·lectuals entre les dues riberes de l’Ebre, o deixaria la tasca per impossible? ¿Seria un català emprenyat, se sumaria a la desafecció? ¿En veure l’Estatut i l’autogovern, el nivell de coneixement escrit i parlat del català, els mitjans de comunicació en català, la immersió lingüística, la influència dels partits polítics catalanistes,  i l’escassa influència dels partits polítics no catalanistes i/o neolerrouxistes, pensaria que ja esta bé, o que “ara és hora d’estar alerta per quan vingui un altre juny”? ¿Com analitzaria els nous fenòmens —la globalització, l’europeisme, la immigració, les crisis dels estats, la relació amb el propi Estat— que fan que, també, el catalanisme que d’ell i d’altres vàrem heretar entri en crisi? ¿Què pensaria de les consultes per la independència?

Determinades enquestes fan trontollar fermes conviccions i fan exclamar al nostre president Montilla que hi ha un perill de desafecció de Catalunya envers Espanya. Els resultats d’aquestes enquestes assenyalen que creix el nombre de d’independentistes i federalistes. La idea de sobirania, compartida o no, agafa força. El federalisme apareix com una gran ocasió perduda si des de l’Estat no reflexionen.

 Uns pensen que la independència per un país com Catalunya és una bicoca a l’abast. Altres creuen que seria una desgràcia.  Altres, que no es pot fer abstracció de les dificultats de la segregació i de la realitat del país. I no són pocs els qui valoren l’existència de lligams pregons, que encara val la pena intentar un projecte comú d’Espanya des de la sobirania compartida i el respecte mutu.

Si en temps de Joan Maragall la cultura i la llengua eren els eixos fonamentals del catalanisme, ara la qüestió es decanta envers l’economia, les infraestructures, els traspassos i el model d’estat.

El debat és al carrer, negar-lo, defugir-lo, seria d’una ceguesa impròpia d’una vaca cega.