Aniversari Miguel Hernández (1910-1942)

Enguany fa cent anys que a Oriola (País Valencià), població envoltada de l'oasi exuberant de l'horta del Segura, va néixer Miguel Hernández, el 30 d'octubre de 1910. Fill d'un tractant de bestiar, la seva infantesa i adolescència transcorren per l'airejada i lluminosa serra oriolana. En mig de la natura, contempla meravellat els seus misteris: la lluna i les estrelles, la pluja, les propietats de les herbes, els ritus de la fecundació dels animals. A les tardes muny les cabres i es dedica a repartir la llet pel veïnat. Només en el breu parèntesi d'uns pocs anys interromp aquesta vida per assistir al Col·legi de Santo Domingo, regentat per jesuïtes, on estudia el batxillerat. El 1925, als quinze anys d'edat, ha d'abandonar l'escola per tornar a conduir cabres per les rodalies d'Oriola. Però poc després realitza estudis de dret i literatura que compagina amb la lectura de nombrosos llibres de Gabriel y Galán, Miró, Zorrilla, Rubén Dario, que cauen a les seves mans i dipositen en el seu esperit àvid el germen de la poesia. A vegades es posa a escriure senzills versos a l'ombra d'un arbre realitzant els seus primers experiments poètics. Al vespre ronda pel veïnat i coneix a Ramon i Gabriel Sijé i als germans Fenoll, la fleca es converteix en tertúlia del petit grup d'aficionats a les lletres. Ramón Sijé, jove estudiant de dret a la universitat de Múrcia, l'orienta en les seves lectures, el guia cap als clàssics i la poesia religiosa, li corregeix i l'encoratja a continuar la seva activitat creadora. El món de les seves lectures s'amplia. El jove pastor du a terme un meravellós esforç d'autoeducació amb llibres que aconsegueix a la biblioteca del Cercle de Belles Arts. Don Luis Almarcha, canonge llavors de la catedral, l'orienta en les seves lectures i li presta també llibres. A poc a poc anirà llegint als grans autors del Segle d'Or: Cervantes, Lope, Calderón, Góngora i Garcilaso, juntament amb alguns autors moderns com Juan Ramón i Antonio Machado. Al forn de Efén Fenoll, que està molt a prop de casa seva, passa llargues hores en agradable tertúlia discutint de poesia, recitant versos i rebent  suggeriments del culte Ramon Sijé que hi va a visitar la seva promesa Josefina Fenoll. Des de 1930 Miguel Hernández comença a publicar poemes al setmanari El Pueblo d'Oriola i al diari El Dia d'Alacant. El seu nom comença a sonar en revistes i diaris valencians.

 Primer viatge a Madrid

Posseït per la febre de la fama, el desembre de 1931 es llança a la conquesta de Madrid amb un grapat de poemes i unes recomanacions. Encara que un parell de revistes literàries, La Gaceta Literaria i Estampa, acusen la seva presència a la capital i demanen una feina o suport oficial per al "cabrer-poeta", les setmanes passen i, malgrat l'abnegada ajuda d'un grapat d'amics oriolans, ha de tornar fracassat a Oriola. Però almenys ha pogut prendre el pols als gustos literaris de la capital que li inspiren el seu llibre neogongorià Perito en Lunas (1933), extraordinari exercici de lluita tenaç amb la paraula i la sintaxi, on mostra d'una invencible voluntat d'estil. Després d'aquest esforç el poeta ja està forjat i ha aconseguit fer de la llengua un instrument mal·leable. A Oriola continua les seves intenses lectures i segueix escrivint poesia. També els seus amics li preparen alguna actuació en públic. Al Casino d'Oriola recita i explica la seva "Elegia mediana del toro". Una altra vegada, l'abril de 1933, és a Alacant on interpreta la mateixa elegia després d'una docta xerrada de Ramon Sijé sobre Perito en Lunas. La premsa local es fa ressò de l'esdeveniment literari alimentant en el jove poeta l'ànsia i la set de celebritat.

Segon viatge a Madrid

Un dia, en sortir del seu treball, en una notaria d'Oriola, coneix Josefina Manresa i s'enamora d'ella. Les seves vivències van trobant formulació lírica en una sèrie de sonets que desembocaran en El rayo que no cesa (1936). Les lectures de Calderón li inspiren el seu acte sacramental Quien te ha visto i quien te ve i la sombra del que eres, que, publicat per Cruz i Ralla, li obrirà les portes de Madrid a la seva segona arribada a la primavera del 1934. Allà es manté amb una feina que li ofereix José María de Cossío per recollir dades i redactar històries de toreros. A Madrid la seva correspondència amorosa no s'interromp i la freqüent solitud inevitable en la gran ciutat fa que senti nostàlgia per la pau i intimitat de la seva Oriola. Les cartes abunden en queixes sobre la pensió, picabaralles d'escriptors, intrigues, el soroll i el trànsit. Així és que quan li és possible torna al seu poble per xerrar amb els amics, menjar fruita a satisfacció i banyar-se al riu. Encara que lentament, va creant-se a Madrid el seu cercle d'amics: Altolaguirre, Alberti, Cernuda, Delia del Carril, María Zambrano, Vicente Aleixandre i Pablo Neruda. Entre ells tracta de vendre alguns números de la revista El Gallo Crisi, recent fundada per Ramón Sijé, però han de constatar que aquesta no agrada a molts dels seus nous amics. Neruda l'hi confessa obertament: "Estimat Miquel, sento dir-te que no m'agrada El Gallo Crisi. Li trobo massa olor d'església, ofegat d'encens". Ramón Sijé té por de perdre el seu gran amic per als seus ideals neocatòlics, però aviat han de constatar que l'ambient de Madrid pot més que els ecos de la llunyana Oriola. Pablo Neruda insisteix en els seus enginyosos sarcasmes anticlericals: "Celebro que no t' hagis barallat amb El Gall Crisi, però això et sobrevindrà a la llarga. Tu ets massa sa per suportar aquest tuf soterrani-satànic". Si Ramon Sijé i els amics d'Oriola el van portar a la seva orientació classicista, a la poesia religiosa i al teatre sacre, Neruda i Aleixandre el van iniciar en el surrealisme i li van suggerir, de paraula o amb l'exemple, les formes poètiques revolucionàries i la poesia compromesa, influint, sobretot Neruda i Alberti, en la ideologia social i política del jove poeta provincià. Superada aquesta crisi, Miguel Hernández és ja un poeta fet i comença a crear el més aconseguit i genial de la seva obra.

La Guerra Civil

L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 l'obliga a prendre una decisió. Miguel Hernández, sense  cap mena de dubte, la pren amb fermesa i entusiasme per la República. No només li entrega tota la seva persona, sinó que també la seva creació lírica es transforma en una arma de denúncia, testimoni, instrument de lluita i entusiasta, ja silenciosa i desesperada. Se l'envia a fer fortificacions en Cubas, prop de Madrid. Emilio Prados aconsegueix que se'l traslladi a la Companyia de la Caserna General de Cavalleria com a Comissari de Cultura del batalló d'El Campesino. Va passant per diversos fronts: Boadilla del Monte, Pozuelo, Alcalá. En plena guerra aconsegueix fer una breu a Oriola per casar-se el 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa. Al cap de pocs dies ha de marxar al front de Jaén. És una vida molt agitada, de continus viatges i activitat literària. Tot això i la tensió de la guerra li ocasionen una anèmia cerebral aguda que l'obliga per prescripció mèdica a retirar-se a Cox per refer-se. Diverses obretes de Teatre de la guerra i dos llibres de poemes  han quedat com a testimoni vigorós d'aquest moment bèl.lic: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).

El poeta a la presó

La primavera de 1939, davant la desbandada general del front republicà, Miguel Hernández intenta creuar la frontera portuguesa i és retornat a les autoritats espanyoles. Difícil imaginar-nos la vida a les presons en els mesos posteriors a la guerra. Inesperadament, a mitjans de setembre de 1939, és posat en llibertat. Fatídicament, arrossegat per l'amor als seus, es dirigeix a Oriola, on és empresonat de nou en el seminari de Sant Miquel, convertit en presó. El poeta -com diu ple d'amargor- segueix "fent turisme" per les presons de Madrid, Ocaña, Alacant, fins que en el seu indefens organisme es declara una "tuberculosi pulmonar aguda" que s'estén a ambdós pulmons, assolint proporcions tan alarmants que fins a l'intent de traslladar-lo al Sanatori Penitenciari de Porta Coeli resulta impossible. Entre dolors acerbs, hemorràgies agudes, cops de tos, Miguel Hernández es va consumint inexorablement. El 28 març 1942 expira als trenta-un anys d'edat.