Poesia

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels singles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
                                 Joan Maragall
 

 VACA SUÏSSA 

Quan jo m'embranco en una causa justa 
com En Tell sóc adusta i arrogant: 
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant 
vós i galleda i tamboret de fusta! 

La meva sang no peix la noia  flaca 
ni s'amistança amb el cafè pudent. 
Vós no sou qui per grapejar una vaca, 
ni un àngel que baixés expressament. 

Encara us resta la indefensa cabra, 
que sempre ha tingut ànima d'esclau. 
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre! 
Tinc banyes i escometo com un brau. 

Doncs, sapigueu que he pres el determini, 
l'he bramulat per comes i fondals, 
i no espereu que me'n desencamini 
la llepolia d'un manat d'alfals. 

Que jo mateixa, si no fos tan llega, 
en lletra clara contaria el fet. 
Temps era temps hi hagué una vaca cega: 
jo sóc la vaca de la mala llet! 

              PERE QUART, Bestiari (1937)

PARA LA LIBERTAD

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

MIGUEL HERNÁNDEZ, El hombre acecha, (1938-39)